¿Qué es la esperanza? Es un deseo que se refiere a lo que no tenemos (a una carencia), del que ignoramos si es o si será satisfecho, y cuya satisfacción no depende de nosotros: esperar es desear sin gozar, sin saber y sin poder."
André Comte-Sponville
Si tota obra d’art ens apropa a una pregunta, la que hi ha darrera de les fotografies de la sèrie Cadires de Pepe Camps ens remet a una pregunta vital sobre la felicitat i la seva espera ‘desesperada’ (parafrasejant a André Comte-Sponville). L’esperança d’arribar a la tan somniada felicitat, sovint es dibuixa entre l’espera i el desig, i podríem entendre la primera com una actitud passiva i el desig com un motor actiu.
Les persones retratades per Pepe Camps estan en un estat d’espera que d’alguna manera les fa desconnectar del seu present, tanquen els ulls o deixen la mirada perduda com si res importés del que els hi envolta. Les cadires aquí venen a simbolitzar l’espera i l’estat passiu de fugida cap endavant.
Però es pot desitjar la felicitat sense esperar-la?, o qui espera desespera? Sembla que la felicitat és esquiva, i sovint, un la identifica en un temps passat i des de l’incertesa pel canvi continu de les nostres vides. Una incertesa tan inquietant que ens fa aferrar-nos a allò que ens doni una mínima sensació de seguretat. I més encara, si tenim en compte que a la natura tot és canvi i res roman per sempre, com també ens mostren les fotos que dins d'ella es degraden fins desaparèixer.
En tot cas, si el desig ens ha de servir d’alguna cosa, és per fer-nos aixecar de la còmoda (encara que incerta) espera i fer-nos bellugar cap el que aspirem. Per això, si bé la cadira simbolitza l’espera, potser el fet de que estigui buida és també sinònim d’esperança... algú ha deixat d’esperar per perseguir el seu somni.
Pere Báscones.
Fotògraf i comissari independent
